Avui hem llegit un nou article sobre «Ca la Paquita» al diari el punt avui, una columna opinió de Josep Maria Sebastian.
«Ca la Paquita és un local més antic fins i tot que el mateix hospital i que ha viscut obert a la història, gairebé secular, del municipi de Campdevànol»
Contingut de la noticia: Els Josep Maria Sebastiananyants i visitants dels malalts ingressats a l’hospital de Campdevànol tornen a tenir una opció a part de l’asèptica cafeteria del centre plena de màquines expenedores de begudes no alcohòliques abocades en gots de plàstic. A molt pocs metres ha tornat a obrir les portes Ca la Paquita. Un local més antic que el mateix centre i que ha viscut obert a la història, gairebé secular, de Campdevànol. A principis del segle XX era conegut com a Can Vallès. Era fonda, restaurant, cafè, tasca i centre de trobada de viatgers del tren i els autobusos que anaven al Berguedà, a més de distribuïdors de correu. A principis del segle XX la parella que ho duia es va fer gran i va agafar el relleu la propietària d’un altre cafè que es deia Paquita. Des d’aleshores aquest ha estat el seu nom i ho continua sent, tot un detall per part dels seus nous propietaris. Fa pocs anys, els descendents de la Paquita ho van deixar i abans-d’ahir es va reobrir. Havia tingut la sort de conèixer la qui li va donar el nom i encara la recordo com la cuinera exquisida que va aconseguir deixar-me certa memòria dels gustos i les aromes. La reforma de l’històric local ha estat radical i definitiva, com ho han estat els temps i la memòria des de la inauguració de Can Vallès. Amb cada vegada menys viatgers i forasters a la recerca d’un lloc on establir-se, l’equip que l’ha dissenyat, format per Marc Grifell i David Uró, ha fet un excel·lent treball de posada al dia amb la mirada posada tant en la funcionalitat com en el respecte. Amb una decoració austera i acollidora han aconseguit crear un espai idoni per als qui estan de pas, per als qui volen fugir una estona de l’aire espès que hi sol haver als hospitals. Un lloc on es pot llegir el diari envoltat de gent i amb tranquil·litat. Rajola, fusta, vidre, ferro i plàstic són els materials a la vista i un parell d’antiguitats, les justes, ofereixen un espai al pas del temps. Els colors càlids, grisos, vermell de rajola i de fusta natural sense vernissos enlluernadors. Grans finestres de tancaments d’alumini i les parets clares atorguen caràcter al que ha de ser un servei per a la gent de pas, per als qui no van de festa, en definitiva, un lloc d’aturada, en un espai secular. Link original: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/749196-lloc-daturada.html?cca=1 
